12/8/15

Avui he sigut pare...

Benvolguts tots, ja em sap greu aquests llargs silencis. Però bé, us envio un escrit que vaig enviar al Catalunya cristiana, així que l'avui potser un ahir, però bé, l'alegria és la mateixa. 

Avui he sigut pare…

Estimats tots, una forta abraçada des d’aquestes terres togoleses, terra de vida i de mort, terra de contrastos i de sorpreses, terra que t’estima i que es fa estimar.
Ahir va ésser un d’aquells dies en els que corres molt sense atrapar res. Al matí, després de la missa, tenia que anar a Càritas per a poder veure el responsable diocesà. Ens cal decidir com ho fem per la gestió de la llar dels aprenents i de la granja. Gràcies a Déu està creixent tant que jo sol ja no m’hi veig pas capaç. Ja estava dins el cotxe quan el paleta m’envia un dels seus aprenents. Hi ha uns problemes a un dels pobles on estem construint unes sales pels joves. Aprofito el viatge per carregar 6 sacs de blat de moro pels pobres del poble, perquè hi comença a haver falta d’aliments i estant passant gana.  No hem acabat de descarregar que ja em truquen del bisbat. Hem de preparar l’aniversari d’or del nostre bisbat de Dapaong. Celebrem els 50 anys de vida. Però bé, tot es farà, que com diuen per aquí, els europeus van inventar els rellotges però Déu va donar el temps als africans.
La tarda continua al seu ritme. Ens hem trobat amb les parelles que preparen el matrimoni aquest mes de juny i hem hagut d’arreglar alguns problemes dels contractes dels aprenents, que pateixen explotació infantil. Ja a les 18h tocades me n’anava cap a l’escola del vespre pels joves que no s’han pogut escolaritzar. Volia saludar als mestres perquè el director estava malalt. Però… el bon Déu me’n tenia preparada una altra.
En el trencant que deixa la llar per agafar la carretera i anar cap a la parròquia em trobo un gran grup de persones al mig de la carretera. Com que veig una moto m’aturo perquè m’imagino que hi ha hagut un accident. Paro el cotxe i ja veig alguna gent de la parròquia que em diuen: Acosti el cotxe mon Père. Suposo que és greu i m’acosto per agafar l’accidentat. Les dones s’aparten i …. Mare de Déu. Estirada al quitrà de la carretera, una pobra dona que estava donant a llum. El nen ja havia tret el cap, però no acabava de sortir. Us puc assegurar que jo no havia vist mai una dona parir, i em pensava que em desmaiaria. La carreguem al seient de darrere del cotxe, que no és fàcil i ens n’anem cap a l’hospital. L’home que l’acompanyava és un home del poble d’aquesta pobra dona, de la tribu dels peuls. Resulta que, com la majoria de dones dels pobles, havia començat a tenir al nen a casa, però després d’una complicació no s’hi va veure amb cor. La van portar al dispensari del poble, a uns 20 km de la ciutat i també li van dir que el part era massa complicat, doncs el nen entrava i sortia. Així que aquesta pobra dona que portava ja des del matí havent començat el part puja a la moto i cap a la ciutat. Una moto vella, unes carreteres penoses i… ja us podeu imaginar les conseqüències. A l’entrada de la ciutat la pobra dona no ha pogut més i s’han hagut d’aturar.
Arribem a l’hospital. El viatge se m’ha fet llarg, molt llarg, el patiment d’aquella dona era insuportable. Entro amb el cotxe i aparco just davant la pediatria, on hi ha les infermeres. Ai, els hi dic, tinc una senyora al cotxe amb el nen a mig sortir. Es posen a riure. No tinguis por. Agafen una palangana de plastic i surten a fora. El nen ja ha sortit del tot. Tallen el cordó i el posen dins la  palangana. El nen sembla mort i m’entristeixo. Una altra infermera amb una galleda pren tota la placenta i la resta. Ara sí que si no m’assec em desmaio. Alguns somriuen. Mon Père, em diu l’infermera, el cotxe està ple de sang. No patiu, els hi dic, ja ho netejaré tot. Allò important és que el nen visqui. Viurà? El tenim a reanimació. Algunes dones s’acosten i m’agraeixen d’haver recollit a la dona.
Me’n vaig cap a casa. No trobo les claus. No importa. A l’Àfrica tot es soluciona. Entro un moment a l’església on hi ha un grup que prega. Els hi demano de pregar pel nen. Preguem junts. Me’n vaig cap a casa. Estic ben acalorat. El cuiner de la missió em diu: Estàs més blanc del que ho estàs normalment. Tens raó, li dic. Surt un moment i torna. Ha sortit a comprar-me una cervesa ben fresca. Ja és tard al vespre, però la temperatura encara és elevadíssima. Fa un parell de setmanes, el termòmetre es va parar a 50ºC. Era el màxim que podia marcar.
L’endemà me’n vaig a l’hospital. La dona està estirada al terra d’una habitació. És pobra. Una dona musulmana molt pobra. Quan em veu entrar intenta aixecar-se. Està esgotada. Li dic que no es mogui. Somriu. Em diu unes paraules que no entenc. La dona del costat em diu: Ha dit que vas ésser el primer de veure el nen. A la seva tradició, doncs, tu ets el pare. Estic content. Les paraules de l’evangeli es fan realitat una vegada més: Tots aquells que a causa meva ho deixaran tot, rebran molt més. Sí. A la sortida dic a les infermeres que pagaré la resta. Que la cuidin, perquè avui he rebut un fill. Avui he sigut pare. Que Déu beneeixi aquest petit africà.