24/12/15

El Nadal al Togo

Benvolguts tots, aprofito aquest escrit que em van publicar a la revista de la Comarca d'Olot per desitjar-vos un BON NADAL a tots! 

El Nadal al Togo

Benvolguts tots. Voler explicar com és el Nadal al Togo, és com voler explicar com és una onada de calor a un esquimal. Realment difícil. I és difícil perquè no hi ha pas una tradició cristiana en un país on els catòlics som minoria, i on la festa principal serà la festa del cap d’any, que coincideix per a tots: Catòlics, protestants, musulmans i animistes.  Si us hagués d’explicar com serà el Nadal aquí us diria que serà una mica com aquell primer Nadal a Betlem. Un Nadal senzill. No tindrem pas les llums que ho omplen tot, ni les fresses dels grans centres comercials, però tindrem, potser, un cel ben estrellat i la brillant “Creu del Sud” que ens marcarà que Déu també neix en altres horitzons. No tindrem pas grans plats a taula, però potser una senyora senzilla, ens portarà, sobre el cap, una mica d’arròs que haurà cuinat amb tot l’amor del món, amb un petit tros de vianda, segurament el tros més gran que ella haurà trobat, i ens l’oferirà a nosaltres, perquè ens estima i ens respecta.  

I tornaré a organitzar, com cada any, un concurs de pessebres, i com cada any les inscripcions seran febles, i potser tindré sis famílies que hi participaran. I els aniré a saludar, i pregarem davant del seu pessebre i serà una festa. Un pessebre fet de palla i de fang, com eren les seves cases, com són les seves cases en els pobles de la parròquia. Un pessebre pobre, per a un Jesús pobre.  I hi posaran unes cabres petites, com les que volten pel seu poble, i faran un pastor, i no hi faltarà un àngel, que serà immens. Sí, l’àngel el fan molt gran, perquè un missatger de Déu no pot pas ésser petit. I el bon Sant Josep potser caurà perquè no s’aguanta dret de tan prim que l’han fet, i la Mare de Déu no serà tan bonica com les nostres, però si l’observeu atentament veure com somriu i està feliç de la casa que li han ofert. I el nen Jesús, en alguns poble serà un petit tronc, en d’altres, una figura de fang, però poc importa si serà bonic o no, perquè el que importa és que per a ells, serà Jesús.


I així, arribarem a la nit de Nadal, i l’església s’omplirà dels més menuts. Seran multitud. I cantaran. I cridaran. I vindran a fer un bes al Jesús que me’n vaig emportar d’Olot. I el contemplaran, i alguns ni gosaran tocar-lo. “És de veritat?”. I a la sortida repartirem caramels, i ells ens donaran algun dibuix d’una flor que hauran fet. I tornaré a casa, i no hi haurà pas el tió, però resaré el parenostre com fèiem a casa i després, sorpresa, me n’adonaré que aquest any, com els altres anys, el tió ha estat realment generós, perquè m’ha regalat el somriure, l’amistat i l’amor de tot un poble que, en aquesta nit màgica, ha descobert en un estable el fill de Déu. I serà Nadal. Un veritable Nadal. Un gran Nadal. 

18/12/15

El nou col·legi

            Benvolguts avui us escric ple d’alegria i d’emoció per dir-vos que, finalment, hem aconseguit començar un nou col·legi al barri, als locals de la parròquia. Sí. Semblava impossible. Semblava que no ens en sortiríem. Que no tindríem prou recursos. Que no trobaríem el personal adequat. Que no… Però molts havien oblidat que estàvem en les mans de Déu. I així, amb un esclop i una espardenya ens vam posar mans a l’obra per l'obertura del nou col·legi. Anar a veure els inspectors d’ensenyament. Paperassa. Propaganda. Reformar algun edifici. Buscar els professors. I així, com qui no vol la cosa, hem començat el curs amb 2 classes del primer curs d’educació secundària i amb una del segon curs. En total, 110 nois i noies que fan un goig impressionant i que ens omplen d’esperança. Tota la gent de la parròquia està contentíssima i el director del col·legi públic del barri també, no en va li hem descongestionat el col·legi on el pobre home tenia a més de 120 alumnes per classe.
                La meva gran avantatja és que aquí, al Togo, tot és diferent. Els alumnes son un troç de pa beneït i els pares han posat tota la confiança en nosaltres. No hi ha dia que en un lloc o altre del barri un pare o mare m’aturi per dir-me: “Moltes gràcies, Mn. per aquest col·legi. No sabeu pas el bé que ens heu fet”. L’altre dia fins i tot, una bona parroquiana, veient que els comptes no m’acabaven de sortir, em va dir: Mn. tingui aquest sobre per les despeses del col·legi. Sí. No era gran cosa, però per ella era una fortuna. I és que la generositat dels pobres no es pot pas mesurar quan es tracta d’un bé pels seus fills.
                La vida del dia a dia del col·legi és preciosa i cada matí em regalen uns somriures que surten del més profund del seu cor i que em fan un dels homes més feliç sobre la terra, i es produeixen petits miracles. M’explico. Tot i que la majoria dels nois i noies són fills dels parroquians, i per tant catòlics, no hem pas tancat les portes als nens i nenes del barri amb altres confessions. En una de les classes un dels nois és una mica mogut. Es diu Samba i té 13 anys. Què et passa Samba, li pregunto quan un dels professors me l’envia al despatx. No sap què respondre i veig que es vol posar a plorar. Suposo que la figura de tot un “senyor director” l’espanta una mica. No tinguis por, fill meu. Em mira i em diu: M’he enfadat perquè ells parlaven del treball del seu pare i jo no puc parlar del meu perquè ja és mort. No passa res Samba, has d’acceptar amb alegria que els altres puguin tenir un pare que tu voldries tenir. Se’n torna cap a la seva classe. L’endemà tenim la missa de començament del curs per tota la parròquia, i alguns dels alumnes musulmans hi participen, entre ells en Samba. L’endemà ve al meu despatx. Què et passa, avui? – Li pregunto. Hi ha un noi que se’n riu de mi perquè ahir vaig venir a la pregària. Em diu que els musulmans no van pas a missa. Li dic que faci venir a aquest noi. Es diu Béni. Mira, Béni, li dic. Has de respectar molt la religió dels altres. Déu ens estima a tots com a fill seus i si en Samba que és musulmà vol venir algun dia per conèixer la nostra religió tu has d’estar content, i enlloc d’enriure-te’n l’has d’ajudar i respondre a les seves preguntes. Va, demana-li perdó. Es perdonen. S’abracen. I en Samba em diu: Jo vull ésser cristià. Ep, caldrà parlar-ho amb els teus oncles. Ja ho he fet i hi estan d’acord, em respon. Em triaràs un nom? Sí, li dic, demà te’l donaré. L’endemà arriba amb un somriure d’orella a orella. Com em dic? Et diràs Pau. Pau com la Parròquia, Pau com el col·legi. M’abraça. El nom li ha agradat. Els altres nens de la classe que ho han escoltat no tarden a cridar per tot el pati: En Samba es diu Pau, en Samba es diu Pau... i es posen a ballar.

                Vaig anar a parlar amb la seva família musulmana. Els seus oncles em van rebre la mar de bé. Mossèn, si en Samba vol ésser cristià nosaltres estem contents. El que volem es que respecti a Déu i que estimi als altres. Si com a cristià ho pot fer, nosaltres li donarem tota la nostra ajuda. Ja ho veieu, i ha sigut escrivint aquest article que me n’he assabentat de la barbàrie de Paris, de Beyrouth, del Tchad… I una petita veu m’ha dit, en el meu cor:  “Gràcies Senyor perquè heu revelat als senzills el que heu amagat als savis i entesos”. La meva gent, la gent de la meva regió, musulmans i cristians, majoritàriament pobres, tenen un sol objectiu comú: Estimar a Déu i als altres. El dia que el nostre món es mogui per aquesta lògica, haurem posat les bases per un món nou. Perquè fins i tot en moments de grans dubtes i ombres hi ha espurnes de llum i d’esperança.