29/12/16

I la vida continua... Nou bisbe a Dapaong!


Benvolguts i estimats tots, ara feia un munt de temps que no us escrivia, no pas per manca d’històries sinó per manca de temps. Però aquests darrers dies, he tingut ganes de compartir amb vosaltres l’inexorable pas del temps. Perquè? Vam començar el 1er de novembre, amb la festa de Tots sants i dels fidels difunts. Una festa que ja a Olot m’agradava, però que aquí agafa tot un sentit diferent, perquè? Doncs perquè les persones que omplen el cementiri de la parròquia son majoritàriament joves. Massa joves. Només per a fer-vos una idea, després del mes d’agost al barri ja hem enterrat a 4 joves d’entre 16 i 20 anys i 3 nens de 5, 3 i 2 anys. Mal de ventre. Mal de cap. Mal de… pobresa. Un diumenge després de la missa jugues amb ells, rius, cantes... i el dimecres aquell menut ja no hi és. A alguns els enterren al pati de casa, als altres els porten al nostre cementiri. I potser és perquè els morts son tan joves que el nostre cementiri està ple de vida, ple de mainada que venen a saludar a algú: al seu pare, la seva mare, els seus germans petits. Alguns venien amb papers escrits: “Et trobem a faltar”, “Mare, t’estimem molt…”. Altres amb algunes flors que han trobat en els pocs arbres que hi ha al voltant. Un menut fins i tot ha portat uns caramels pel seu germà. Hem pregat per 2 petits bessons, per un nen de 5 anys, per un menut de 2, i per dos joves de menys de 20 anys, sense deixar-nos a dotze altres difunts que no passen dels 35 anys.  Aquest és el nostre cementiri de Saint Paul. Un cementiri ple de massa gent que encara tenia un llarg camí per endavant.


 És difícil, doncs, de trobar vells a Dapaong, però entre ells hi ha el nostre bisbe, Mgr. Jacques Anyilunda. Un sant home de gairebé 70 anys. Se’n va anar a Roma i amb la seva simplicitat els hi va dir que ja no podia més. Nosaltres no ho sabíem. El dilluns jo me’n vaig a saludar-lo al bisbat per demanar-li quin dia podria venir a beneir la nova farmàcia i sales de classe del poble de Naki-Ouest que hem construït amb l’ajuda de la parròquia de la Sagrada Família de Blanes. Em diu: vine d’aquí un parell de dies i en parlarem. I afegeix: avisa als fidels que demà el nunci de Roma ve a saludar als capellans i al poble. L’endemà a la missa del matí aviso als fidels de trobar-nos a la catedral a les 10:30h. Truco a alguns dels catequistes dels pobles i tots els capellans ben ensotanats ens n’anem a rebre el nunci. Tot i haver advertit al mateix matí la catedral fa un bon goig. El poble ha sortit nombrós. I el bisbe pren la paraula. Ja ho veieu, ens diu, jo ja sóc una mica massa vell i estic malalt. Un murmuri a l’interior de la catedral. Per això ha vingut el nunci per a donar-nos una bona notícia. El nunci es dirigeix cap a l’ambó, no sense abans esquivar el perill d’un cable que algú acaba de posar malament, i es dirigeix a tots nosaltres: “En nom del Sant Pare Francesc, us vinc a dir que ha acceptat la renuncia del nostre bisbe Jacques”. Un gran silenci, algun “no”, alguna persona que plora. Un ambient de mort i de tristesa. I al mateix temps us ha nomenat un nou bisbe, en la persona de.... i es fa un silenci. Tots els capellans es miren. Estem sorpresos. I diu el nom: l’Abbé Dominique Guigbile. I en aquell precís moment, quan el nom ha estat dit, quan tots ens n’hem adonat que han nomenat a un dels capellans més estimats del bisbat, al vicari episcopal de la pastoral, al rector d’una parròquia de poble que és un exemple per tots. Que han nomenat bisbe a aquell bon home que es fa amb tots, que té temps per anar a visitar un malalt en un poble reculat, de fer una vetlla de pregària de tota la nit, i d’anar a prendre una cervesa amb un company que té necessitat de parlar. Quan ens n’hem adonat que és ell, tota l’església esclata. Una alegria enorme. Una festa de la vida. Un poble que està content amb l’elecció del seu nou bisbe.  I em sento un privilegiat. Aquí ningú el criticarà. Ningú el qüestionarà. Ningú dirà que no s’escolta al poble. El poble ha parlat. I tenim un bisbe com als primers temps de l’església. Conegut, pregat, estimat, esperat. I l’antic bisbe torna a agafar la paraula. Ara un fort aplaudiment. El seu treball tindrà continuïtat. Hem passat de la mort a la vida. I ens diu: Ja ho veieu, ja no sóc més el vostre pare, ara sóc el vostre avi. I ens saluda emocionat. I el tornem a aplaudir i algú entona un cant. Un cant d’esperança, i la gent es posa dempeus. I me n’adono que és el mateix cant que havien entonat per la festa de tots sants al cementiri. Ens pensaven que havia mort, però ha ressuscitat. Ens pensàvem que tot s’acabava, però només era el començament.