2/12/17

Fi d'una missió... començament d'una altra!

Benvolguts tots, hi ha un moment per cada cosa. Hi ha un moment per ésser missioner a l’Àfrica i un moment per a ésser missioner a Europa. Un moment per compartir la vida i l’evangeli amb una parròquia meravellosa del Nord del Togo, Saint Paul, i un moment per començar a viure aquesta vida i l’evangeli a una preciosa parròquia del Sud del Bisbat de Girona, Sant Martí d’Arenys de Munt. 

No ha estat fàcil. Perquè mai és fàcil deixar allò que més s’estima i a l’interior del meu cor una enorme fractura. Per una banda els companys missioners del grup: “Vam decidir que havíem de marxar per deixar pas als capellans locals”. Per altra banda el bisbe de Dapaong: “Queda’t encara amb nosaltres.” I al final qui havia de prendre la decisió era jo. Al davant meu una parròquia immensa, viva, alegre, plena de joves, plena de fe. Més de 1600 persones apuntades a la catequesi, tres grans corals al centre i una bonica coral a cada una de les 11 comunitats de la parròquia, grups de lectors, 120 escolans, els grups d’esplai, el centre de joves, els grups de dansa, la llar per aprenents, la granja, l’escola del vespre per analfabets amb més de 100 inscrits, i el col•legi que havíem fundat amb 400 alumnes. Les misses plenes, les trobades, una Caritas en ple funcionament i una enorme xarxa de persones que des de Catalunya em donava un cop de mà. I era feliç. I la decisió era clara: Em quedo!. Però després, una i altra vegada ressonava en el meu interior la frase que ha guiat tota la meva vida de capellà: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, després vine i segueix-me”. Ja ho havia donat tot, em deia. Però no. Ara em tocava donar de veritat allò que més m’estimava. Tot el treball realitzat aquests 9 anys. Donar-ho als capellans de Dapaong amb qui he treballat i amb qui ho hem fet. Deixar que siguin ells qui puguin continuar fent créixer l’obra de Déu a Dapaong. Dóna el que tens, Joan, ressonava una i altra vegada. I així, amb llàgrimes als ulls em vaig acostar al bisbe de Dapaong, Mgr. Dominique: “Ho sento. Em toca marxar. No puc pas anar per lliure”. I m’abraça. I em diu: “Continuarem junts. L’Església no depèn ni de mi ni de tu, sinó de Déu”. 

Els nomenaments a Dapaong es llegeixen a la radio, l’endemà del 15 d’agost. Tothom els espera. Jo estic assegut al despatx i escolto les ràdios dels veïns i del secretari del col•legi. I de sobte la notícia: Canvi a la parròquia de Saint Paul. Mn. Joan Soler se’n torna a casa seva. I sento un crit, i la gent comença a venir. És veritat? Perquè ens deixes? Alguns ploren i em fan plorar també a mi, però després, ve l’alegria. L’alegria d’un poble que estima. Et prepararem una gran festa. No t’oblidarem. Jo tampoc els oblidaré.

I me’n vaig caminant per veure les obres de l’església nova que estem construint. Més de 1000 persones a missa els diumenges i no hi cabem. Se m’acosta un menut. Em mira i no em diu res. S’avança i s’atura de nou. Passo pel seu costat. Em saluda. I se’n torna a anar. Es para una mica més endavant. Em mira: “M’han dit que te’n vas”. Li dic que vindrà un capellà molt i molt trempat que continuarà tot el que fèiem. S’avança i es torna a parar. M’agafa de la mà i marxem junts. “Jo volia que em bategessis tu”. Sembla que vol plorar però fa un gest còmic i em poso a riure. Ell també. Em deixa de la mà i em diu: Saps com et dèiem al barri? “Dja-laar” i se’n va. No ho he acabat d’entendre. Torno al despatx i ve en Mamiadi, un dels membres del consell. Li explico el què m’ha dit el nen. I em diu: “T’ha dit la veritat. Vol dir: L’home amb el somriure permanent”. 

Gràcies Senyor, si després de tots aquests anys aquest poble em recordarà així. Com un home feliç d’haver estimat Déu i d’haver-lo fet estimar. Gràcies a tots vosaltres, la gent de Catalunya Cristiana. Em vau deixar una finestra oberta en el vostre setmanari. Jo ara us deixo una porta oberta, la de casa meva i la del meu cor. Vosaltres i tota la gent que ens heu ajudat sempre hi sereu benvinguts. I si voleu, podeu continuar ajudant, perquè jo ja no hi sóc, però els projectes continuaran a través de l’Associació d’Amics de Dapaong. Que Déu us beneeixi. Fins sempre. 

4/1/17

Record al bisbe Jaume...

Sé en qui he cregut” (o Sé de qui m'he fiat) (1 Tm 2,12). Aquesta és el lema que em va donar el bisbe Jaume quan me n’anava a missions, en una bonica carta que de tant en tant rellegeixo i  on m’animava a anar endavant en el bonic camí de Déu i en el no sempre fàcil camí de compartir la vida i l’evangeli, sense imposar-lo, amb tots els pobles i cultures. Un lema que va donar nom a aquest blog que vosaltres llegiu. Us explicaré tres experiències del bisbe Jaume que m’han marcat profundament i que el defineixen:
            1- Just abans d’ordenar-me diaca el vaig anar a veure per parlar amb ell. En aquella conversa on em va donar molts bons consells, em va sorprendre quan em va dir: “Et recordo de la Pasqua Jove celebrada a Olot, la teva alegria i les teves explicacions em van fer adonar que Déu havia pensat en tu. He pregat perquè fossis un dia un bon capellà”. El bisbe Jaume era un home que tenia temps per les persones concretes.
            2- M’acabaven d’ordenar de diaca quan va morir el papa Joan Pau II. Hi va haver una gran celebració a la catedral i el bisbe Jaume, ja emèrit, hi era present. Me’n recordo que no hi van haver prou hòsties consagrades per a tots els fidels i em vaig quedar sol partint-les en mil bocins per no deixar a la gent sense combregar. Al final de la celebració em va agafar a part i em va dir: “Joan, aquest ha de ser el signe de la teva vida. Seràs un pa partit per a una multitud que tindran fam de Déu”. El bisbe Jaume era un home que llegia la realitat des de la llum de Déu.
            3- Ja era capellà i un dia em va cridar per parlar amb mi i saber com m’anava el ministeri. Jo li vaig dir que tot anava molt bé, però que notava que teníem un missatge preciós, que la gent tenia ganes de Déu, però que ens fallava el mitjà. Vam parlar una estona i em va dir al final: “No busquis mitjans grans, Joan. El mitjà que va triar Déu va ésser el pessebre, la vida amagada de Nazaret i la creu”. El bisbe Jaume era un home que va voler viure la pobresa i la senzillesa d’un Déu que s’havia fet home a Betlem.

            Un bisbe a qui anava a saludar cada vegada que venia a Girona. Un bisbe a qui trobaré a faltar. Que descansi en pau.