2/12/17

Fi d'una missió... començament d'una altra!

Benvolguts tots, hi ha un moment per cada cosa. Hi ha un moment per ésser missioner a l’Àfrica i un moment per a ésser missioner a Europa. Un moment per compartir la vida i l’evangeli amb una parròquia meravellosa del Nord del Togo, Saint Paul, i un moment per començar a viure aquesta vida i l’evangeli a una preciosa parròquia del Sud del Bisbat de Girona, Sant Martí d’Arenys de Munt. 

No ha estat fàcil. Perquè mai és fàcil deixar allò que més s’estima i a l’interior del meu cor una enorme fractura. Per una banda els companys missioners del grup: “Vam decidir que havíem de marxar per deixar pas als capellans locals”. Per altra banda el bisbe de Dapaong: “Queda’t encara amb nosaltres.” I al final qui havia de prendre la decisió era jo. Al davant meu una parròquia immensa, viva, alegre, plena de joves, plena de fe. Més de 1600 persones apuntades a la catequesi, tres grans corals al centre i una bonica coral a cada una de les 11 comunitats de la parròquia, grups de lectors, 120 escolans, els grups d’esplai, el centre de joves, els grups de dansa, la llar per aprenents, la granja, l’escola del vespre per analfabets amb més de 100 inscrits, i el col•legi que havíem fundat amb 400 alumnes. Les misses plenes, les trobades, una Caritas en ple funcionament i una enorme xarxa de persones que des de Catalunya em donava un cop de mà. I era feliç. I la decisió era clara: Em quedo!. Però després, una i altra vegada ressonava en el meu interior la frase que ha guiat tota la meva vida de capellà: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, després vine i segueix-me”. Ja ho havia donat tot, em deia. Però no. Ara em tocava donar de veritat allò que més m’estimava. Tot el treball realitzat aquests 9 anys. Donar-ho als capellans de Dapaong amb qui he treballat i amb qui ho hem fet. Deixar que siguin ells qui puguin continuar fent créixer l’obra de Déu a Dapaong. Dóna el que tens, Joan, ressonava una i altra vegada. I així, amb llàgrimes als ulls em vaig acostar al bisbe de Dapaong, Mgr. Dominique: “Ho sento. Em toca marxar. No puc pas anar per lliure”. I m’abraça. I em diu: “Continuarem junts. L’Església no depèn ni de mi ni de tu, sinó de Déu”. 

Els nomenaments a Dapaong es llegeixen a la radio, l’endemà del 15 d’agost. Tothom els espera. Jo estic assegut al despatx i escolto les ràdios dels veïns i del secretari del col•legi. I de sobte la notícia: Canvi a la parròquia de Saint Paul. Mn. Joan Soler se’n torna a casa seva. I sento un crit, i la gent comença a venir. És veritat? Perquè ens deixes? Alguns ploren i em fan plorar també a mi, però després, ve l’alegria. L’alegria d’un poble que estima. Et prepararem una gran festa. No t’oblidarem. Jo tampoc els oblidaré.

I me’n vaig caminant per veure les obres de l’església nova que estem construint. Més de 1000 persones a missa els diumenges i no hi cabem. Se m’acosta un menut. Em mira i no em diu res. S’avança i s’atura de nou. Passo pel seu costat. Em saluda. I se’n torna a anar. Es para una mica més endavant. Em mira: “M’han dit que te’n vas”. Li dic que vindrà un capellà molt i molt trempat que continuarà tot el que fèiem. S’avança i es torna a parar. M’agafa de la mà i marxem junts. “Jo volia que em bategessis tu”. Sembla que vol plorar però fa un gest còmic i em poso a riure. Ell també. Em deixa de la mà i em diu: Saps com et dèiem al barri? “Dja-laar” i se’n va. No ho he acabat d’entendre. Torno al despatx i ve en Mamiadi, un dels membres del consell. Li explico el què m’ha dit el nen. I em diu: “T’ha dit la veritat. Vol dir: L’home amb el somriure permanent”. 

Gràcies Senyor, si després de tots aquests anys aquest poble em recordarà així. Com un home feliç d’haver estimat Déu i d’haver-lo fet estimar. Gràcies a tots vosaltres, la gent de Catalunya Cristiana. Em vau deixar una finestra oberta en el vostre setmanari. Jo ara us deixo una porta oberta, la de casa meva i la del meu cor. Vosaltres i tota la gent que ens heu ajudat sempre hi sereu benvinguts. I si voleu, podeu continuar ajudant, perquè jo ja no hi sóc, però els projectes continuaran a través de l’Associació d’Amics de Dapaong. Que Déu us beneeixi. Fins sempre. 

2 comentaris:

Edu ha dit...

Que bonic! Molts ànims Joan! Endavant!

CUQUI Carvajal ha dit...

Quan et deu haver costat deixar-ho tot... però ho has fet i això només ho poden fer els valents. Jesús t'encoratja a seguir el seu camí. Molts ànims Joan. Una abraçada.